Verisme

El verisme (verismo en italià: realisme) fou la darrera escola operística del segle xix sorgida al voltant de 1890, i amb el seu començament es tanca el gran període de creació romàntica italiana.

Moviment iniciat ja per Verdi, Boito i Ponchielli, que es manifesta clarament per primer cop amb Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni i I Pagliacci (1892) de Ruggero Leoncavallo.^[1] Retrata la duresa de la vida diària de les capes baixes de la Itàlia acabada de reunificar. A partir d'aquestes òperes en sorgeixen d'altres de similars que també han estat emmarcats en el verisme: d'autors com Cilea, Giordano, Catalani, Franchetti i Puccini. A aquest grup de compositors, nascuts després de 1850 i que aspiraven a esdevenir el successor operístic de Verdi,^[2] se'ls va conèixer com la Giovane Scuola italiana.^[3]

Pretén exposar la realitat tal com és, descrivint amb precisió realista moments de la vida diària i les emocions primàries dels protagonistes, gent senzilla i fins i tot marginals, deixant de banda les aventures sentimentals de la noblesa. Els autors pretenen demostrar que les passions humanes són les mateixes en totes les èpoques i per a qualsevol condició. La idealització romàntica desapareix i ja no es mitifica cap època o lloc.^[4] No es pot parlar d'autors veristes, sinó d'òperes veristes, perquè només alguns dels títols en reuneixen totes les condicions.^[2]

El verisme és un estil que requereix cantants de primera línia i un estil peculiar, molt cuidat, sempre a la vora de l'exageració.^[5]